Quan el somni ja no és privat
El Guillem pateix narcolèpsia amb cataplexia, una malaltia neurològica que li ha robat el control sobre el seu propi cos i ment. Els seus somnis ja no són refugis privats: són territoris inestables on la frontera entre dormir i despertar s'esvaeix. Quan comença a sospitar que algú més té accés als seus somnis, la seva vida es converteix en una lluita desesperada per distingir què és real i què no ho és.


Una exploració profunda de la narcolèpsia i els seus efectes psicològics devastadors.
Temes freudians: l'allò, el jo, el super-jo, la repressió, el subconscient.
Ambientació a Barcelona amb atmosfera cinematogràfica fosca i misteriosa.
Un misteri que qüestiona la privacitat dels nostres pensaments més íntims.

Capítols I-IV: La Son, L'Allò, El Jo, El Super-jo
Capítols V-VIII: La Libido, La Repressió, L'Acte Fallit, El Complex d'Èdip
Capítols IX-XI: La Transferència, El Conflicte Anímic, El Subconscient
Capítol XII: El Despertar
David Núñez Carrasco
David Núñez Carrasco és autor de thriller psicològic català. HIPNOFÍLIA és la seva primera novel·la, una exploració profunda dels límits entre somni i realitat.

"No sempre he sabut quan dormia. Hi ha nits que comencen abans de tancar els ulls, i dies que no s'acaben quan el cos s'aixeca del llit."
"«Me vénc fort gran desig de dormir […]; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit […] e sobtosament […] adormí'm.»"
No sempre he sabut quan dormia. Hi ha nits que comencen abans de tancar els ulls, i dies que no s'acaben quan el cos s'aixeca del llit. Durant molt de temps vaig creure que això era cansament, una manera defectuosa d'habitar el món. Després vaig entendre que no: que hi ha estats que no responen ni al rellotge ni al nom que els posem, i que confondre'ls amb la vigília és una forma lenta de perill. El primer cop que ho vaig notar no va passar res extraordinari. Cap visió. Cap revelació. Només una certesa incòmoda: alguna cosa ja havia començat sense mi. Tot continuava aparentment igual —els objectes al seu lloc, les persones fidels als seus gestos—, però el món s'havia desplaçat una fracció mínima, gairebé imperceptible, com si hagués ajustat la seva distància amb mi sense demanar permís. No vaig saber dir com ho havia notat. Només que alguna cosa ja no encaixava exactament amb el meu cos. Com si el lloc m'hagués recalculat. No vaig dir res a ningú. El silenci és una forma de supervivència quan encara no tens llenguatge per explicar el que et passa. Callar ordena. Callar permet sostenir el que encara no ha pres forma. Però també acumula. A vegades, en aquell estat ambigu, les paraules arribaven abans del sentit. Algunes no eren meves. No perquè vinguessin de fora, sinó perquè no havien estat pensades. Havien estat activades. No eren estranyes ni inventades. Eren paraules que semblaven recordar-se d'alguna cosa que jo encara no havia viscut. Altres cops era el contrari: el sentit hi era, dens, compacte, i les paraules arribaven tard, maldestres, com si haguessin de traduir una experiència que no els pertanyia del tot. Vaig començar a escriure fragments sense data. No eren diaris. No explicaven res. Només registraven: una imatge massa clara, una frase que no encaixava en cap conversa, la sensació persistent que alguna cosa s'estava preparant en un lloc on jo encara no havia entrat. No ho feia per entendre-ho, sinó per no perdre-ho. Perquè hi ha coses que, si no les mires, no desapareixen. S'acumulen. I quan tornen, ho fan amb pes. Amb el temps vaig entendre que el somni no és un lloc on s'entra, sinó un lloc que s'obre. I que no s'obre igual per a tothom. Alguns hi passen com qui travessa una habitació fosca. Altres s'hi queden massa estona. I n'hi ha que, sense voler-ho, deixen la porta mal tancada. Encara no sabia què implicava això. Només sabia que, a partir d'un cert moment, el somni ja no era només meu. Que les imatges començaven a tenir conseqüències. Que les paraules dites sense llengua concreta deixaven rastre. Que allò que sempre havia considerat íntim reclamava una atenció que jo sol no podia sostenir. Vaig intentar viure com si res. És sorprenent fins a quin punt el món permet aquesta ficció. Però hi ha una diferència subtil —i irreversible— entre ignorar una cosa i no poder deixar de saber-la. Quan aquesta diferència s'instal·la, ja no hi ha retorn net. El que abans era una experiència privada comença a exigir criteri. I el criteri, quan arriba, gairebé mai ho fa a temps. Si estàs llegint això, és perquè alguna cosa també s'ha desplaçat una mica del seu lloc. No prou per espantar-te. Prou perquè notis que el son —aquest estat que crèiem inofensiu— potser no ho és tant. O potser ho és massa. No et demanaré que creguis res. Només que continuïs. Perquè el que ve a continuació no és una explicació, sinó una aproximació. I perquè tot això va començar molt abans del primer record, del primer somni conscient, del primer intent de despertar. Va començar el dia que em vaig adonar que no sabia si havia dormit.
Descobreix HIPNOFÍLIA a través d'aquests vídeos reels que capturen l'essència de la novel·la
Una novel·la que dialoga amb els grans referents de la ciència-ficció i el thriller psicològic
"La realitat és allò que, quan deixes de creure-hi, no desapareix."
A HIPNOFÍLIA, el Guillem no pot deixar de creure en els seus somnis, però tampoc pot confiar en ells. La frontera entre el que és real i el que és somiat s'esvaeix fins que ja no importa la diferència.
"En els somnis, la responsabilitat és zero."
Però, i si algú més pot accedir als teus somnis? HIPNOFÍLIA explora el terror d'un espai íntim violat, on la teva ment dormida ja no és refugi sinó territori exposat.
"La tecnologia no és dolenta. Però tampoc no és bona. Depèn de com l'uses."
Com Black Mirror, HIPNOFÍLIA examina com la tecnologia pot convertir-se en una eina de control i vigilància, però en lloc de pantalles, el camp de batalla és la ment dormida.
Disponible en ebook i tapa dura

Ebook

Format Paper
(en preparació)
Escaneja per comprar

We use cookies to improve your experience on our website.
For more information, read our Privacy Policy